IberHistorica

Home » Alt Emporda » Hiking Palau Saverdera and Pau

Hiking Palau Saverdera and Pau

Recent Comments

Advertisements

This is a listing of walking directions that I have mixed in with a small amount of historical information.  It is written in Catalan.  Good luck.

PATRIMONI CULTURAL INMOBLE

37768 COOPERATIVA AGRÍCOLA – 20th c

38182 CELLER D’OLI -20th c.

19938 ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE PALAU-SAVERDERA : Plaça de la Església.
L’església de Palau fou bastida entre els anys 1022 i 1070, dates compreses entre la consagració del monestir de Sant Pere de Rodes i el primers temples empordanesos.  “Es feren estudis sota el paviment i les excavacions demostraren que l’església fou bastida sobre una antiga vila romana”

37646 ANTIGUES ESCOLES: c/ Nou, 15
La creació de les Antigues Escoles o també nomenades Escoles de la Mancomunitat va ser promoguda per la Diputació de Girona i l’extingida Mancomunitat de Catalunya  (1914-1925)

37651 CAN SIBEQUES (Sivecas): c/ Nou, 16
Situada al nucli urbà de la població i ubicada a la Plaça de Catalunya

19940 BAR SPORT: c/ Nou, 18  aka: Can Macau, Casa Isidre Macau
Encara que no s’han pogut trobar fonts escrites que facin referència al Bar Sport, s’ha pogut constatar, a través de la informació oral prestada pels llogarrencs, que era en principi la casa on hi vivia el ferrer de la vila.

37647 MAS OLIVA : Plaça Catalunya, 14  aka: Mas Carrillo, Paulí o Can Vilà D’Ordis, Restaurant Rhodas
El Mas Oliva va pertànyer a la nissaga Carrillo, família de certa importància local. Entre els seus hereus hi figurava a l’any 1698 Antonio Carrillo, que fou el cònsol segon de la universitat de Palau.

1306 CASTELL DE PALAU-SAVERDERA aka Torre del Rellotge : Plaça Major
Restes de l’antic castell de Palau-saverdera bastit en època baixmedieval. Es conserven tres de les quatre torres cantoneres que delimitaven el perímetre del recinte fortificat, el qual era rectangular. La més destacable és la torre de les Hores, de planta quadrada i bastida amb pedra sense desbastar (granit i pissarra) lligada amb morter,amb les filades totalment irregulars.  El Castell de Palau es va bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l’antic castell ubicat entre el carrer del Rall i can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

37741 13 CARRER ROSES (1911). Aquesta porta es troba enllaçada amb la llosana del balcó del primer pis mitjançant una fulla d’acant que surt de la dovella clau.

37742 MAS BONET (1205): c/ de la Font  aka: Antiga casa de la font, Antics banys, El Castellet, Can Metacau
L’actual gran casal de Mas Bonet és considerat el més antic de Palau-Saverdera. El topònim, El Castellet, fa referència als seus orígens medievals com a masia fortificada, com ho demostra el tancat de l’era i les diferents espitlleres que, juntament amb el matacà, han quedat amagades sota l’arrebossat i pintat de blanc que actualment llueix.

38115 CASA CARRER CAP DE CREUS, 3
Aquest cos presenta una gran arcada de mig punt, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell, que conserva restes de l’encanyissat interior. La façana posterior presenta diverses obertures: petites finestres rectangulars construïdes amb quatre carreus de pedra, una finestra balconera restituïda i una finestra amb la llinda plana de pedra.  Tota la construcció està bastida amb pedres de diverses mides sense treballar,lligades amb morter

EDIFICI 30: c/ Pujol, 1  Ca l’Enric (1856)
Data del 1856 on en un principi eren dependències d’un paller. Actualment després la reforma se li ha donat un caire rústic, amb un encant natural i empordanès.

EDIFICI 32: Carrer Montseny

EDIFICI 33: Carrer del Sep

La FARMACIA – listed as a historical location, but no further information offered.

19943 LA FONT DE DALT
Situada a l’extrem més oriental del nucli urbà de la població, al final del carrer de la Font de Dalt. Conjunt d’arquitectura popular format per la font, un abeurador, el safareig i una bassa.  Les primera documentació que es té sobre la font és la llosa cisellada que es troba adossada al frontal de la mateixa, on s’hi pot llegir la data 1771, que podria ser la data de la primera remodelació, encara que és fàcil pensar que el brollador és molt més antic.

37648 MAS ISAAC : c/ Holanda, 20 aka: Mas Collell, Mas Domènech o Bofill, Restaurant Fusion
Les primeres notícies històriques es remunten al fogatge de 1553, on es registra com a habitant en Jordi Collel. La façana principal presenta diverses obertures, majoritàriament finestres d’obertura rectangular, bastides amb maons o pedra.

19944 FONT DEL MAS ISAAC – Al nord del mas Isaac
La font es troba en un paratge extensament degradat pels intents d’urbanització recents, tant pel costat del terme de Palau -saverdera com pel de Pau, en el límit dels quals es troba.

37650 CAN MUNÍ :c/ Sant Onofre, 12 aka Mas Oliver, Torrent, Climent i Mercader, Mallor Ranell, Restaurant Terra Nostra

37891 CASA LA PALMA: Pl. de la Diputació-c/ Nou, 6

37892 MAS SAURINA: c/ de la Ciutat, 1
La nissaga dels Saurina es remunta als segles XIV-XV, on destacaven per ser gran ramaders de cabres i ovelles, encara que també exercitaren càrrecs locals com els batlles i homes de confiança dels nobles locals.

38171 CAL FERRER: Pl. de l’Església, 3

19939 SANTUARI DE SANT ONOFRE – Serra de Rodes
Anteriorment a l’edifici actual ja hi havia una capella, Originàriament, aquesta capella era un senzill oratori a la forma dels primitius temples romànics. La seva evolució estructural es va anar modificant, reparant i engrandint al llarg dels segles. Tenim notícies dels anys 1448, 1459, 1476, 1479 i 1480, on a través de diferents documents parroquials, el bisbe autoritzà a l’ermità fra Bernat Batlla a bastir una nova capella dedicada a la Mare de Déu de la Consolació i a construir un retaule a l’altar, un pal·li I ornaments que dignifiquessin el culte a Sant Onofre

CAMÍ DE SANT ONOFRE – medieval

37625 FONT DE SANT ONOFRE – 20th c

1309 TORRE DEL VENT – Situat a prop de la carretera comarcal GIV-612  aka Mas Alfinell, Mas Vidal
Situat al puig homònim dins la zona del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, en un trencant que s’agafa des de la carretera GIV-612 abans d’arribar al veïnat de les Torroelles. Construcció de planta circular i estructura troncocònica, bastida amb pedra sense treballar i maons, que originàriament constava de planta baixa i pis. La planta baixa està coberta amb una volta d’arc rebaixat bastida amb pedra, amb una obertura que la comunica amb el pis superior. A les parets hi ha dues fornícules d’arc rebaixat també bastides amb pedra. La torre, que es va concebre com a molí per moldre gra I també com habitatge, ha perdut tot el seu coronament. Hi ha una porta d’accés d’arc rebaixat de maons que dóna pas al seu interior i, a la primera planta, les restes d’una finestra d’obertura rectangular.  Molí bastit entre els segles XVII i XVIII. La primera fons escrita que en fa referència és de l’any 1771 Posteriorment cap a l’any 1818 el propietari fou Abdó Oriol, al que pertanyia també el molí del Mas Oriol. Durant aquesta època el conreu de cereals era el majoritari, doblant el d’olivar i sent també una tercera part del conjunt de la vinya, fins que a mitjans de segle la vinya es va imposar en detriment del blat i l’ordi cosa que suposar que el molí caigués en desús tal com ho registra el cens de 1873.

37728 MAS ORIOL: c/ Holanda (Urb. Can Issac) aka: Mas Alfinell, Mas Vidal
Situat molt a prop de l’antic camí de Palau-saverdera a Pau, entre l’actual urbanització del Mas Isaac i la urbanització Mas Bohera, al costat del rec que porta el seu nom. a principis del segle XIV ja existia amb el nom de Mas Alfinell, sent Bernat Alfinell propietari tant d’aquest com del mas Domènech. Actualment l’heretat va ser adquirida per la societat Mas Oriol, que pertanyia a Rinaldo Mosculino i on avui dia resideix la seva família.

37890 PONT DEL MAS ORIOL
Situat al nord-oest del nucli urbà de la població de Palau-saverdera, creuant el rec del mas Oriol, situat a escassa distància, dins del traçat de l’antic camí que unia Pau I Palau-saverdera. Es tracta d’un petit pont format per una sola arcada de mig punt, amb el rastell bastit amb lloses de pedra lligades amb morter, a cada extrem de la construcció. La resta està construïda amb pedres de diverses mides, sense treballar, lligades amb morter. L’intradós de l’arc conserva restes de l’encanyissat original.  Actualment, el pont es troba en un estat d’abandó profund, envoltat de bardisses I vegetació, completament camuflat.

1310 MAS DE LA TORRE  aka: Estany Bos, Mas de la Torre de l’Albert
Mas fortificat del que tenim primeres referències a l’any 1343.  Situat relativament a prop del veïnat de les Torroelles. Mas aïllat envoltat de terres de conreu I fortificat amb una torre de defensa integrada a la construcció actual.  Damunt del portal es localitza un escut heràldic de pedra, que podria fer referència als Vilarig.

19942 BARRACA D’OLIVAR PROP DE LA RIERA DE TORT
Situada a l’oest del nucli urbà de la població de Palau-saverdera en el límit municipal amb la vila de Pau, entre les actuals urbanitzacions del mas Isaac i del mas dels Frares, a l’anomenat bosc d’en Ventura i prop del rec de Cap de Terme. Barraca agrícola de planta circular, d’uns dos metres d’alçada per dos més de diàmetre, construïda en una zona de feixes de pedra seca. La coberta és de falsa cúpula no sobresortint, amb el coronament bastit en origen amb tres lloses de pedra, tot I actualment es troba oberta a l’exterior. La porta d’accés està situada al costat sud-oest de l’estructura i és d’obertura trapezoidal amb la llinda monolítica plana. En origen, a la part superior de la porta d’entrada, hi havia una llosa ben visible gravada amb l’any “1892”, que actualment està desapareguda i no s’ha pogut documentar. La construcció és de rebles de granit posats en sec. Tenim notícies que la llosa incisa amb l’any era de pissarra, com també ho eren dues lloses del coronament i alguna altra de la coberta. A la serra de Rodes i subcomarca de Cap de Creus és molt rar trobar-hi una construcció de pedra seca datada o amb alguna inscripció. En aquest sentit i malgrat ésser tardana, la barraca que descrivim és excepcional. Fou construïda en una zona d’olivars. Després del pas de la plaga, en alguns indrets de la zona hi hagué una expansió del conreu de l’olivar, ja existent però gairebé sempre de menys importància que la vinya fins aleshores.

5693 MUNTANYA D’EN CASELLES
Per accedir al jaciment cal prendre el camí que surt, direcció nord, del dipòsit d’aigua de Palau-saverdera. Cal seguir el camí uns 1000 metres, atents a les línies grogues que ens marquen la ubicació dels monuments megalítics fins trobar un indicador de cruïlla a mà esquerra. Cal prendre aquest camí i seguir-lo uns 25 metres fins a trobar el dolmen de la Muntanya d’en Caselles, que es troba situat en una zona planera amb vegetació arbustiva baixa d’estepa i bruc. Es tracta d’un sepulcre de corredor del neolític mig. La primera referència que es coneix és d’Isidre Macau, quan l’any 1934 publica una primera planta i dues fotografies. També documentà cinc destrals de pedra polida. L’any 1942, August Panyella i Miquel Tarradell revisaren les terres remogudes de dins la cambra, però no hi trobaren res. La cambra és de planta trapezoïdal llarga I passadís estret amb cinc lloses conservades i la coberta. Les seves dimensions són 3 m de longitud, 1,8 m d’amplada i 1, 45 m d’alçada. La coberta és rectangular, de secció rectangular i la seva posició és desbordant per darrere, però ajustada pels costats i pel davant. Només resten senyals visibles del túmul a la banda nord-est de la cambra. Devia de ser de tendència circula d’uns 9 o 10 m de diàmetre, però en contrafort frontal i lateral esquerre. Els materials trobats només asseguren la seva existència durant el neolític-calcolític. Pel tipus arquitectònic Tarrús (2002) el data a la segona fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà-Rosselló, és a dir, de la segona meitat del IV mil·lenni aC. L’estat de conservació del dolmen és bo, doncs conserva totes les lloses in situ i manté la coberta.

5690 La DEVESA
Per accedir al jaciment cal arribar fins al carrer més elevat de la urbanització Can’Isaac, on haurem de deixar el cotxe a uns 350 metres de l’inici del carrer. Aquí cal seguir un camí, molt amagat, que s’enfila a la muntanya des de l’esquerra d’una casa de nova construcció. Cal seguir el camí fins a trobar el dolmen de la Devesa, que està senyalitzat.  Es tracta d’un sepulcre de corredor del neolític mig. La primera referència que es coneix és d’Isidre Macau, quan l’any 1934 publica una primera planta i dues fotografies. En companyia de MateuTurró va realitzar una rasa, rebaixant 40 cm el sediment i documentant gran nombre de ceràmica, un fragment de parietal humà I altres ossos fragmentats i una destral de basalt polida. També recuperaren un fragment metàl·lic de 6 cm de llarg per 5 cm d’ample, de vores arrodonides, amb una profunda impressió en forma de pota de gallina en una de les seves cares. Aquest fragment que era de color blanc i de poca densitat, en opinió de Lluís Pericot, que el va veure, podria ser una escòria d’argent fos. L’any 1942, August Panyella i Miquel Tarradell trobaren diversos fragments ceràmics fets a mà, tant en superfície de la cambra com a les cales que hi feren. Anna Ferran i Miquel Cura, quan l’estudiaren, hi trobaren un fragment de ceràmica a mà carenada. És de planta trapezoïdal llarga, amb vuit lloses conservades i la coberta. Els suports davanters es cavalquen sobre els del darrere. No consta que hi hagués restes d’enllosat. L’entrada de la cambra és del tipus de parets en tascó amb dues lloses transversals externes. Les dimensions internes de la cambra són 3,4 m de longitud, 2,4 m d’amplada i 2,05 m d’alçada. La coberta és ovalada, de secció planoconvexa. Del túmul només en resten senyals visibles a les bandes nord i est de la cambra. Devia de ser de tendència circular amb un diameter entre 11 i 12 m, però en contrafort frontal i lateral esquerre. No es veuen senyals de l’anell de contenció extern. Pel tipus arquitectònic, Tarrús (2002) el data a la segona fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà-Rosselló, és a dir, de principis del IV mil·lenni aC. L’estat de conservació del dolmen és bo, doncs conserva in situ bona part de les lloses que el delimitaven i una de la coberta.

13412 CISTA DE LA SUREDA
S’accedeix al jaciment des de Palau-saverdera. Cal pujar fins a prop del dipòsit d’aigua, on es deixa el vehicle al costat d’una casa nova. Des d’allí cal seguir a peu per l’antic camí de les Devotes, que, en direcció nord-est s’enlaira cap al Mas Ventós I l’ermita de Sant Onofre. Aquest camí es pot seguir, amb dificultats, fins al rec de Bach, que es troba al cap d’uns 600 metres un cop travessat, el camí es perd del tot entre la vegetació, i cal retrobar-lo més amunt, en direcció nord-oest. Uns 100 metres més enlaire i a 25 metres per la dreta del camí, entre feixes d’antigues vinyes, hi ha les restes del dolmen de Sureda II. Des d’aquest dolmen cal seguir uns 750 metres en direcció nord-oest, fins a trobar el dolmen de Sureda I, on queda integrada aquesta cista. Es tracta d’una cista amb túmul, bastida en una zona amb un pendent suau, de nord a sud. El tipus de roca és el gneis. Fou localitzat el 9 de febrer de 1987 per Enric Carreras, Miquel Piñero i Josep Tarrús. No s’ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica i no es detecta material arqueològic en superfície. La cambra és rectangular allargada, potser formada per sis lloses, de les quals només en resten les tres del costat nord. Devia anar tapada amb una llosa de coberta única. No s’hi ha conservat restes d’enllosat. Les dimensions internes de la cambra són: 0,80 metres de longitud, 0,70 metres d’amplada i 0,80 metres d’alçada. Dels suports de la cambra s’ha conservat sencer el frontal nord, de forma rectangular i vertical, que queda intern entre dos suports. No presenta els caires ni l’extrem superior repicats. Els altres dos suports, també rectangulars i verticals, no conserven el seu extrem superior. Tots presenten signes de desbastament a la cara interna. No s’observen restes determinades del probable túmul original, ja que queda totalment integrat dins del túmul del sepulcre de corredor adjacent. Devia ser un túmul circular, al voltant del sepulcre. Aquesta cista està actualment integrada dins del túmul del sepulcre de corredor de la Sureda I.  Aquest túmul la cobreix, per la qual cosa es pot deduir que la seva construcció fou anterior a la del sepulcre de corredor. Pel tipus arquitectònic -possible cista amb túmul-es pot pensar que pot pertànyer a la fase megalítica originària de l’Alt Empord-Rosselló, és a dir, de final del V o principi del IV mil·lenni cal aC. La visita de l’equip de revisió i actualització de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de la comarca de l’Alt Empordà no ha pogut determinar l’estat de conservació d’aquest element degut a la impossibilitat d’arribar-hi per l’abundant vegetació que ha esborrat del tot qualsevol accés i n’impossibilita la visibilitat.

5694 SUREDA I
S’accedeix al jaciment des de Palau-saverdera. Cal pujar fins a prop del dipòsit d’aigua, on es deixa el vehicle al costat d’una casa nova. Des d’allí cal seguir a peu per l’antic camí de les Devotes, que, en direcció nord-est s’enlaira cap al Mas Ventós I ‘ermita de Sant Onofre. Aquest camí es pot seguir, amb dificultats, fins al rec de Bach, que es troba al cap d’uns 600 metres un cop travessat, el camí es perd del tot entre la vegetació, i cal retrobar-lo més amunt, en direcció nord-oest. Uns 100 metres més enlaire i a 25 metres per la dreta del camí, entre feixes d’antigues vinyes, hi ha les restes del dolmen de Sureda II. Des d’aquest dolmen cal seguir uns 750 metres en direcció nord-oest, fins a trobar el dolmen de Sureda I, on queda integrada aquesta cista. Es tracta d’una cista amb túmul, bastida en una zona amb un pendent suau, de nord a sud. La orientació que presenta és de 10º (nord-est) a 190º (sud-oest) +/- 5º. El tipus de roca és el gneis. Isidre Macau en publicà l’any 1934 per primera vegada una planta i dues fotografies. Posteriorment fou citat per altres autors. La única intervenció arqueològica que s’ha realitzat fou l’any 1942 quan August Panyella i Miquel Tarradell realitzaren tres sondejos fins a 45 cm de fondària, en el transcurs dels quals documentaren fragments informes de ceràmica sense decorar. La cambra és rectangular allargada, potser formada per sis lloses, de les quals només en resten les tres del costat nord. Devia anar tapada amb una llosa de coberta única. No s’hi ha conservat restes d’enllosat. Les dimensions internes de la cambra són: 0,80 metres de longitud, 0,70 metres d’amplada i 0,80 metres d’alçada. Dels suports de la cambra s’ha conservat sencer el frontal nord, de forma rectangular i vertical, que queda intern entre dos suports. No presenta els caires ni l’extrem superior repicats. Els altres dos suports, també rectangulars i verticals, no conserven el seu extrem superior. Tots presenten signes de desbastament a la cara interna. No s’observen restes determinades del probable túmul original, ja que queda totalment integrat dins del túmul del sepulcre de corredor adjacent. Devia ser un túmul circular, al voltant del sepulcre. Aquesta cista està actualment integrada dins del túmul del sepulcre de corredor de la Sureda I.  Aquest túmul la cobreix, per la qual cosa es pot deduir que la seva construcció fou anterior a la del sepulcre de corredor. Pel tipus arquitectònic -possible cista amb túmul-es pot pensar que pot pertànyer a la fase megalítica originària de l’Alt Empordà Rosselló, és a dir, de final del V o principi del IV mil·lenni cal aC. La visita de l’equip de revisió i actualització de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de la comarca de l’Alt Empordà no ha pogut determinar l’estat de conservació d’aquest element degut a la impossibilitat d’arribar-hi per l’abundant vegetació que ha esborrat del tot qualsevol accés i n’impossibilita la visibilitat.

13413 SUREDA II
S’accedeix al dolmen des de Palau-saverdera. Cal pujar fins a prop d’un dipòsit d’aigua, on s’ha de deixar el vehicle al costat d’una casa nova. Des d’allí cal seguir l’antic camí de les devotes, que en direcció nord-est s’enlaira cap al mas Ventós il’ermita de Sant Onofre. Aquest camí es pot seguir bé fins al rec de Bach. Un cop travessat, el camí es perd del tot entre mates molt altes, i cal retrobar-lo més amunt, en direcció nord-oest. Uns 100 metres més enlaire, i a 25 metres per la dreta del camí, entre feixes d’antigues vinyes, es troba el dolmen de Sureda II. Possiblement es tracta d’un sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal o rectangular curta amb passadís estret. Està bastit en una zona amb un pronunciat pendent de nord-est a sud-oest, cosa que obligà a atrinxerar-lo per la capçalera. El tipus de roca és el gneis. Fou descobert el 27 de maig de 1985 per Benjamí Bofarull, però no s’ha realitzat mai cap intervenció arqueològica. La cambra devia de ser trapezoïdal i llarga, amb cinc lloses, de les quals només en resten dues, i la gran coberta. No s’han observat restes d’enllosat. Les dimensions internes de la cambra són: 1,1 metres de longitud, 1,4 metres d’amplada i 1,3 metres d’alçada. La capçalera és única, sembla ben implantada a la roca, interna pels dos costats i vertical. Té forma rectangular, i presenta senyals de desbastament per la cara interna, amb els caires repicats. No conserva l’extrem superior. L’únic suport de la cambra conservat està a la banda esquerra. La llosa s’observa força inclinada per la força del desnivell, tot i que en un inici devia tenir una posició vertical. Té una forma rectangular i presenta senyals de desbastament per la cara interna, amb l’extrem superior i els caires repicats. La coberta és rectangular, arrodonida, de secció rectangular. Està desplaçada del seu lloc original, però per les mides, devia ser desbordant per tots els costats de la cambra. Presenta senyals de desbastament a la cara interna i els caires repicats. El túmul potser conserva restes soterrades a la banda nord de la cambra, la part atrinxerada. Devia de ser de tendència circular, però en clar contrafort frontal. Possiblement l’anell de contenció extern estava format per un mur de pedra seca, amb sòcol de grans blocs. El seu diàmetre es pot estimar entre 8 i 9 metres. Donat que el tipus arquitectònic és indeterminat -possible cambra trapezoïdal o rectangular curta amb passadís estret- I que no existeixen materials arqueològics, només es pot dir que deu pertànyer a la segona o tercera fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà-Rosselló, és a dir, de mitjan-final del IV mil·lenni cal aC. La visita de l’equip de revisió i actualització de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de la comarca de l’Alt Empordà no ha pogut determinar l’estat de conservació d’aquest element degut a la impossibilitat d’arribar-hi per l’abundant vegetació que ha esborrat del tot qualsevol accés i n’impossibilita la visibilitat.

19633 PARADOLMEN D’EN PUET
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-610, entre Roses i Vilajuïga. Abans del quilòmetre 4 hi ha un trencant a mà dreta que porta cap a la urbanització Bellavista. Cal travessar la urbanització vers la muntanya i deixar el cotxe en el darer carrer. A partir d’aquí cal seguir a peu fins a trobar una torre elèctrica a l’esquerra, just a sobre de la riera de Fontasia. Cal creuar la riera en aquest punt i, a partir d’aquí, seguir les marques grogues que ens indiquen com arribar als dolmens. Cal seguir fins al capdamunt del turó. El paradolmen es troba just a sota d’un gran pi. Es tracta d’un paradolmen de cronologia indeterminada, construït amb grans blocs de pedra de granit, sense tractar, que s’han falcat entre ells utilitzant pedruscall més petit. L’entrada a la cambra és de dimensions molt reduïdes (0,50 m d’amplada per 0,80 m d’alçada), mentre que la cambra, gairebé quadrada amida 2 metres de llargada per 1,80 m d’amplada. No s’observaren rastres del túmul ni de les lloses que podrien marcar un possible corredor d’accés. No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica. L’estat de conservació del paradolmen és bo, conservant in situ totes les pedres que conformaven la cambra i la llosa de la coberta.

19634 MENHIR D’EN PUET
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-610, entre Roses i Vilajuïga. Abans del quilòmetre 4 hi ha un trencant a mà dreta que porta cap a la urbanització Bellavista. Cal travessar la urbanització vers la muntanya i deixar el cotxe en el darer carrer. A partir d’aquí cal seguir a peu fins a trobar una torre elèctrica a l’esquerra, just a sobre de la riera de Fontasia. Cal creuar la riera en aquest punt i, a partir d’aquí, seguir les marques grogues que ens indiquen com arribar als dolmens. Cal seguir pujant el turó uns 150 metres fins trobar el menhir que s’erigeix enmig d’una vegetació de bruc, garriga i estepa. Es tracta d’un menhir d’època indeterminada del qual no es tenia notícia. Aquest monument megalític amida 2,50 metres d’alçada per 80 cm d’amplada i una profunditat màxima de 40 cm i està fet aprofitant un bloc de granit. La seva secció és ametllada, amb marques de retoc als laterals de la part posterior. Presenta una cara polida que està encarada a migdia. No s’ha realitzat mai cap intervenció arqueològica als seus entorns amb la qual cosa no es pot establir una cronologia concreta pel monument. L’estat de conservació del menhir d’en Puet és bo I ha estat restaurat recentment, doncs encara és visible el formigó que el subjecta.

13415 RIERA DE FONTASIA
IPer accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-610 entre Roses i Vilajuïga. Abans del quilòmetre 4 hi ha un trencant a mà dreta que porta cap a la urbanitzacióBellavista. Cal travessar la urbanització vers la muntanya i deixar el cotxe en el darrer carrer. A partir d’aquí cal seguir a peu fins trobar una torre elèctrica a l’esquerra, just a sobre de la riera de Fontasia. Cal creuar la riera en aquest punt i, a partir d’aquí, seguir les marques grogues que ens indiquen com arribar als dolmens. Cal seguir pujant el turó i, un cop al cim, seguir les marques vers a l’oest. Cal seguir aquestes marques uns 500 metres fins trobar el dolmen de la riera de Fontasia I. El monument es troba en la vessant meridional de la muntanya, enmig d’un paratge erm amb vegetació arbustiva baixa de garriga, bruc, argelagues i romeguera. Es tracta d’un dolmen del neolític mig-recent, descobert per Josep Ortega i Iolanda Lluch el 9 d’abril de 1992. El Geseart el visità el 30 de juny de 1992 i n’obtingué informació gràfica. La seva tipologia deuria correspondre a un sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal o rectangular curta i passadís estret. No es pot definir millor la planta perquè només en queden tres suports drets (els laterals i la capçalera). La part conservada de la cambra medeix 1,55m de longitud per 1,40 metres d’amplada. La seva alçada màxima és d’1,20 metres. La seva capçalera és única i ben implantada, presentant senyals de desbastament en la seva cara interna. Els suports de la cambra estan poc implantats I inclinats cap a la banda esquerra. No s’observen restes de l’entrada de la cambra ni del túmul. Segons la seva tipologia Tarrús (2002) el situa entre la segona i la tercera fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà-Rosselló, de mitjans fins a finals del IV mil·lenni aC. No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica que permeti afinar més la cronologia del dolmen. L’estat de conservació del dolmen és parcialment destruït, conservant-se només tres lloses, la de la capçalera i dues de les laterals. Les lloses conservades, a més, es presenten lleugerament desplaçades respecte a la seva ubicació original.

13416 RIERA DE FONTASIA II
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-610, entre Roses i Vilajuïga. Abans del quilòmetre 4 hi ha un trencant a mà dreta que porta cap a la urbanització Bellavista. Cal travessar la urbanització vers la muntanya i deixar el cotxe en el darrer carrer. A partir d’aquí cal seguir a peu fins a trobar una torre elèctrica a l’esquerra, just a sobre de la riera de Fontasia. Cal creuar la riera en aquest punt i, a partir d’aquí, seguir les marques grogues que ens indiquen com arribar als dolmens. Cal seguir pujant el turó uns 100 metres fins trobar el dolmen, encastat en una paret de feixa. La vegetació del voltant és olivera abandonada, amb predomini de bruc, estepa, argelagues i romegueres. Es tracta d’un sepulcre de corredor del neolític mig en el que no s’ha realitzat mai cap excavació arqueològica. J. Tarrús (2002) és el primer que el publica, arrel de la visita que en va fer el 23 de març de 1998. La cambra és de planta trapezoïdal curta, amb cinc suports conservats i una coberta. Els suports de cada banda es devien cavalcar entre si (els del davant sobre els del darrere). No consta que hi hagués restes d’enllosat. L’entrada a la cambra és de tipus de parets en tascó o en bec, i no conserva lloses transversals. Les dimensions internes de la cambra són 2,3 metres de longitud, 1,5 metres d’amplada i 1,55 metres d’alçada. La coberta és ovalada, amb els extrems arrodonits i de secció rectangular. Presenta senyals de desbastament a la cara interna i els caires repicats. La seva posició devia de ser ajustada per tots els costats. El tipus d’accés a la cambra devia de ser un corredor de lloses (o de paret seca), axial a la cambra. És possible que el túmul conservi restes pel costat de muntanya, però actualment no son visibles. Devia de ser circular, d’uns 7 o 8 m de diàmetre, però en contrafort frontal i lateral esquerre, allà on hi ha un fort pendent. No es veuen restes de cap anell de contenció extern. Pel tipus arquitectònic, Tarrús (2002) el data a la segona fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà- Rosselló, és a dir, de la segona meitat del IV mil·lenni aC. Aquest dolmen presenta un estat de conservació regular. Si bé conserva totes les seves lloses, aquestes es troben caigudes.

13414 LA FEBROSA I
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-610 entre Roses i Vilajuïga i, poc  abans del punt quilomètric 4, cal girar per un trencant a mà dreta en direcció a la urbanització de Bellavista. Cal travessar la urbanització en direcció a la muntanya I deixar el cotxe al darrer carrer.

13575 LA FEBROSA II
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-601 entre Roses i Vilajuïga. Poc abans del punt quilomètric 4 cal prendre un trencant a mà dreta en direcció la urbanització de Bellavista, que haurem de creuar en direcció la muntanya i deixar el cotxe en l’últim carrer (carrer Descartes). A partir d’aquí caldrà seguir a peu pel camí que puja vers la Serra de Rodes uns 50 metres, on haurem de girar a mà dreta per un camí que haurem de seguir fins arribar a un espai obert que havia estat usat com a pedrera. En aquest punt s’haurà d’agafar un camí molt amagat que queda a la part oest d’aquesta pedrera i s’enfila a la muntanya, tot seguint les marques grogues pintades a terra. Cal seguir aquestes marques, en direcció nord-est, fins trobar el paradolmen de Sinyols. Al costat d’aquest paradolmen, a l’est, hi ha el dolmen de la Febrosa II. Es tracta d’un sepulcre de corredor del neolític mig-recent, que esmenta, per primera vegada, Isidre Macau (1934). Macau comenta que Miquel de la Borni, veí de Palau-saverdera, coneixia la ubicació d’aquest dolmen, però no el pogueren localitzar. L’any 2000, el veí de Palau-saverdera, Joan Padrosa i Dalfau va tornar a localitzar el dolmen. Aquest element es troba integrat dins les parets de vinya del voltant, amb la cambra cuadrada curta, que conserva la llosa superior in situ, a més de les lloses laterals, tot i que no té rastres del corredor d’accés ni del túmul. Macau, al 1934, pogué recuperar prop del dolmen 10 petites destrals de pedra polida que actualment n’hi ha 8 que es troben al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.  Cronològicament s’hauria de situar el dolmen en un context del neolític mig-recent, a finals del III mil·leni aC

19631 ELS SINYOLS
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-601 entre Roses i Vilajuïga. Poc abans del punt quilomètric 4 cal prendre un trencant a mà dreta en direcció la urbanització de Bellavista, que haurem de creuar en direcció la muntanya i deixar el cotxe en l’últim carrer (carrer Descartes). A partir d’aquí caldrà seguir a peu pel camí que puja vers la Serra de Rodes uns 50 metres, on haurem de girar a mà dreta per un camí que haurem de seguir fins arribar a un espai obert que havia estat usat com a pedrera. En aquest punt s’haurà d’agafar un camí molt amagat que queda a la part oest d’aquesta pedrera i s’enfila a la muntanya, tot seguint les marques grogues pintades a terra. Cal seguir aquestes marques, en direcció nord-est, fins trobar el paradolmen de Sinyols, al marge del rec del Salt de l’Aigua, enmig d’un paratge amb bruc i garriga. Es tracta d’un espai funerari del neolític mig-recent descobert l’any 1999 i en el que no s’hi ha realitzat cap tipus d’actuació arqueològica. Presenta una cavitat que amida entre 5,15 m de longitud per 2,85 m d’amplada. La seva entrada presenta una amplada de 45 cm. La seva alçada màxima, a la part de l’entrada, és de 96 cm.  Està format per dues grans lloses que se superposen creant una cavitat i a les quals s’hi adossa un mur de pedra seca pel seu costat nord-oest. Per la seva tipologia aquest monument es podria situar cronològicament entre la tercera i la quarta fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà-Rosselló, dins la primera meitat del III mil·leni aC. L’estat de conservació és bo.

5689 DOLMEN DE MAS BOFILL
Per accedir al jaciment cal arribar fins al carrer més elevat de la urbanització Ca n’Isaac, a uns 350 metres de l’inici del carrer cal deixar el cotxe i seguir un camí, molt amagat, que s’enfila a la muntanya des de l’esquerra d’una casa de nova construcció.  El dolmen queda a deu metres damunt del marge, en un terreny erm de fort pendent just entre dues cases de la urbanització. Sepulcre de corredor del neolític mig que posteriorment es va reaprofitar com a barraca de vinya. La primera notícia publicada prové d’Isidre Macau, l’any 1934, que en publica una planta i una fotografia; així com dues destrals. L’any 1942 fou excavat per August Panyella i Miquel Tarradell. En una visita efectuada per membres del GESEART l’any 1987, amb motiu de la construcció d’una carretera que hi passava a la vora, s’observaren superficialment dos petits fragments de ceràmica a mà. De la cambra, de planta trapezoidal, només es conserven les tres lloses posteriors i no consta que hi hagués restes d’enllosat.  L’entrada de la cambra no es conserva. Les seves dimensions internes són 1,6 m de longitud, 2,3 m d’amplada i 1,85 m d’alçada. No conserva la coberta i tampoc queda cap rastre visible del túmul que seria circular i d’uns 9 o 10 m de diàmetre. Els materials trobats només asseguren la seva existència durant el neolític-calcolític (destrals de pedra polida). Pel tipus arquitectònic Tarrús (2002) el data a la primera o segona fase dels sepulcres de corredor de l’Alt Empordà-Rosselló, és a dir, entre la primera i segona meitat del IV mil·lenni aC. L’estat de conservació d’aquest dolmen és parcialment destruït, i va ser reaprofitat com a barraca de vinya en època més moderna. De la cambra original només resten les tres lloses posteriors, i li manquen les davanteres i la coberta. Igualment falten el corredor d’accés i el túmul, dels quals no queden restes visibles.

8229 ABRIC DE LA DEVESA
Per accedir al jaciment cal arribar fins al carrer més elevat de la urbanització Ca n’Isaac, on haurem de deixar el cotxe a uns 350 metres de l’inici del carrer. Aquí cal seguir un camí, molt amagat, que s’enfila a la muntanya des de l’esquerra d’una casa de nova construcció. Cal seguir el camí fins a trobar el dolmen de la Devesa, que està senyalitzat. L’abric de la Devesa és l’aflorament rocós que hi ha a la banda nord del dolmen. El jaciment es troba en un terreny escarpat, encarat a nord, amb vegetació arbustiva de bruc i estepa. Es tracta de la troballa superficial de ceràmica antiga feta a mà del bronze. Es tracta d’un jaciment inèdit del que en J. Tarrús informà als autors de la realització de l’inventari del patrimoni arqueològic de la comarca de l’Alt Empordà.  Aquestes troballes es realitzaren entre uns blocs granítics a l’oest del dolmen de la Devesa. No s’ha realitzat cap tipus d’intervenció arqueològica; però la posició I distribució dels blocs no fan pensar que es tracti d’un abric, ja que està orientat a tramuntana. Potser les troballes s’haurien de relacionar amb la proximitat del dolmen de la Devesa. La cronologia proposada pels autors de la fitxa de l’inventari de patrimoni arqueològic segons els materials documentats és del bronze. Però la interpretació del jaciment com un abric és més dubtosa i caldria noves dades més determinants. L’estat de conservació d’aquest jaciment és desconegut, doncs es tracta de troballes superficials sense que s’hi hagi realitzat cap tipus d’intervenció arqueològica.

8326 CAMÍ DE PALAU AL MAS VENTÓS
És el camí que, en direcció nord, surt del costat del dipòsit d’aigua de Palau-saverdera i que porta fins al Mas Ventós. Els paratges en els que s’emmarca són els de la Serra de Rodes, darrere les poblacions de Palau-Saverdera i Pau; en una zona de muntanya amb forta pendent vers el sud. Es tracta d’un antic camí utilitzat per a comunicar el poble de Vilajuïga amb el Mas Ventós i l’ermita de Sant Onofre i, més endavant, amb Sant Pere de Rodes. Aquest camí, fet per anar a peu, estava delimitat a banda i banda per parets de pedra seca, de les que encara se’n conserva algun tram. L’empedrat del camí es conserva en algun punt, sempre molt inclinat, mentre que en trams més planers, s’observen algunes roderes marcades a la roca natural. L’estat de conservació d’aquest camí és bo, doncs conserva, en alguns trams, l’empedrat de terra i els murs de pedra seca que el delimitaven.

13439 PEDRES 1-3 DE LES CREUS DE CA N’ISACH
S’accedeix al jaciment per la carretera que va de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes, seguint un trencant, a la dreta, que hi ha a 6,75 km del poble. Allí cal deixar el vehicle I començar a baixar des del puig oriental de la Creu Blanca. Abans d’arribar-hi, cal travessar en direcció sud la capçalera del torrent de Riutort/Cap de Terme, baixant fins a la Muntanya d’En Sot, en els vessants sud-occidentals de la qual, vora la cota 280 metres, es troba la Pedra 1 de les Creus de Ca n’Isach. Aquesta es troba just per sota del cim de la Muntanya d’En Sot, en el vessant sud-est, en una posició molt dominant sobre la plana empordanesa que sobre al seu sud i oest. S’orienta de nord est a sud- oest. Mes avall i al sud-est de l’anterior, vora la cota 190 m i a prop d’una pedrera, hi ha la petita llosa aillada coneguda com a pedra 2. Es troba a la part mitjana del vessant sud-oriental de la Nuntanya d’en Sot, al nord d’una pedrera, en una posicio dominant sobre la plana empordanesa que s’obre al seu sud i oest. S’orienta de nord-est a sud-oest. Per damunt de la Muntanya d’En Sot, a la dreta e’una carrerada que puja cap al nord-est, vora la cota 330 m, es troba LA pedra 3. Es situa a la part alta del coll nord-est de la MDEn Sot, en una posicio dominant pel sud, per l’est i per l’oest. Pel nord la seva visibilitat queda tapada pel puig de la Creu Blanca. S’orienta de nord-est a sud-oest. Es tracta de lloses d’esquist, dues d’elles encara unides a l’afloramen local, forca vertical, i l’altra desenganxada d’ell. Les lloses que encara estan unides a l’aflorament local, presenten una inclinasio d’uns 30 deg en direccio nord-oest a sud0-est la primera i de nord-est a sud=oestla segona. La pedra 2 es troba solta i planera damunt del rocam.

PEDRA 1: Als diferents blocs de l’aflorament anomenat Pedra 1, els gravats ocupen tota la superfície de la llosa principal del centre, mentre que a les altres els gravats es concentren en punts determinats de la roca. El conjunt principal -bloc central- té una forma rectangular amb uns 275 cm de llarg i 200 cm d’ample. En aquest conjunt de blocs hi ha 93 cruciformes simples (alguns en creu llatina i altres en creu grega), 4 cruciformes dobles, 7 reguerons aïllats o amb cassoletes que formen diversos motius lineals i 30 cassoletes aïllades. Tots els cruciformes són fets amb 4 cassoletes unides per reguerons (halteriformes). Gairebé tots els signes estan aïllats, tot i que s’ha observat un cruciforme doble que s’uneix a un altre simple en el bloc central.

PEDRA 2: Els gravats cruciformes ocupen tota la superfície de la llosa. El conjunt de cruciformes d’aquesta pedra ocupa un espai rectangular d’uns 50 cm d’ample per 70 cm de llarg. En aquest conjunt hi ha 7 cruciformes simples (en creu llatina i grega), 1 cassoleta aïllada i un motiu complex reticulat, format per cruciformes, reguerons I cassoletes. Tots els cruciformes són fets amb 4 cassoletes unides per reguerons.

PEDRA 3: En aquesta pedra hi ha un únic multicruciforme que ocupa la part central del bloc (13,75 per 7,5 cm), trencat per la seva base, cosa que li dóna l’aparença d’un cruciforme triple. Presenta cassoletes als braços i a l’extrem superior de la creu. En els tres casos (Pedra 1, 2 i 3) els gravats no són gaire profunds (0,5 cm) i la seva secció és en U. Semblen fets per percussió directa amb una eina de pedra (rierenc). Quant a les dimensions dels gravats, en el conjunt de les pedres els cruciformes fan entre 15 I 5 cm de llarg, amb una fondària mitjana de 0,5 cm. Les mides de les cassoletes oscil·len entre 5 i 2 cm de diàmetre, per una fondària no superior als 0,5 cm. Com que no s’han trobat materials arqueològics al voltant de les pedres, només es pot deduir que els seus gravats deuen ser contemporanis dels que apareixen en els menhirs I dòlmens de l’Albera, serra de Rodes i Cap de Creus, entre el neolític mitjà i el calcolític. La visita de l’equip de revisió i actualització de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de la comarca de l’Alt Empordà no ha pogut determinar l’estat de conservació d’aquest element degut a la impossibilitat d’arribar-hi per l’abundant vegetació que ha esborrat del tot qualsevol accés i n’impossibilita la visibilitat.

20148 EL CAMÍ DE LA CREU BLANCA – medieval
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GIP-6041 fins el punt quilomètric 6,8.  En aquest punt cal deixar el cotxe i continuar a peu en direcció sud (Pau) i a la primera corba s’enllaça amb el camí que porta directament a la Creu Blanca. Es tracta d’un camí documentat l’any 2008 per Montserrat Mataró, Imma Ollich i Anna M. Puig arrel de la prospecció realitzada dins el marc del projecte “Poblament medieval i ocupació del territori als contraforts nordoccidentals del Cap de Creus”. El camí, orientat de sud a nord, comunica Pau amb el poblat de Santa Creu de Rodes, passant per la Creu Blanca. Mesura 2 metres d’amplada de mitjana i en alguns trams conserva restes d’empedrat. Està delimitat per parets que actuen de suport dels marges per salvar el desnivell. Aquestes parets estan fetes amb pedra seca, sense treballar. La seva adscripció cronològica, donada la manca de material arqueològic trobat en superfície, només es pot fer hipotèticament, atenent la cronologia medieval del poblat de santa Creu que el camí comunica amb la plana; i que segurament s’ha utilitzat fins fa ben poc i, fins i tot, en l’actualitat s’ha convertit en un camí d’excursionistes. El seu estat de conservació és força bo, ja que es pot anar resseguint sense problemes i manté les parets que el delimiten.

15901 CAMÍ DE SANTA CREU aka Camí de la Vall de Santa Creu a Sant Pere de Rodes
El camí surt de la Vall de Santa Creu, passant pel Coll del Perer, des de l’extrem meridional del poble. Es tracta d’un camí medieval que comunicava la Vall de la Santa Creu amb Palau-saverdera. Aquest camí, fet directament sobre la roca natural, empedrat en alguns dels seus trams, presenta murs de pedra seca que el delimiten en bona part del seu traçat

15890 COLL DEL MOSQUIT
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GIP-6041 i, uns 300 metres després del quilòmetre 7, trencar a mà dreta uns 100 metres més, punt on el camí es bifurca, I continuar per la pista de l’esquerra fins al final. El jaciment es localitza en un replà cobert de vegetació arbustiva baixa, al cim del Coll del Mosquit. Es tracta d’un jaciment indeterminat de cronologia indeterminada, que fou localitzat l’any 2006, dins el marc del projecte de la Universitat de Barcelona “Poblament medieval i ocupació del territory als contraforts nordoccidentals del Cap de Creus”. Es van documentar una sèrie d’estructures d’entre les que en destacaven dues: un mur orientat nord-sud, d’entre 50 i 90 cm d’amplada i una llargada de 16 metres; i un altre mur, orientat est-oest, amb una llargada de 34 metres i una amplada màxima d’1,30 metres. Durant la intervenció es van recollir materials arqueològics corresponents a una àmplia cronologia, des de la prehistòria, testimoniada per fragments d’indústria lítica sobre sílex i ceràmica a mà grollera, fins a època més recent, testimoniada per ceràmica del segle XIX. La manca d’una excavació arqueològica al lloc impedeix precisar més la cronologia, tipologia i funcionalitat del jaciment. L’estat de conservació de les estructures és parcialment destruït, ja que es troben molt arrasades i un dels murs fou desmuntat durant les obres de construcció de la pista forestal que arriba fins al Coll del Mosquit.

15902 LLOSA DEL COLL DEL MOSQUIT X: 513.372,87 Y: 4.685.780,05
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GIP-6041, de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes i, uns 300 metres després del quilòmetre 7, girar a mà dreta i seguir pel camí uns 100 metres, punt on aquest es bifurca. S’ha de prendre la pista de l’esquerra durant 1 km aproximadament. La llosa es troba al costat dret del revolt, en un paratge on hi predomina el bruc i l’estepa, a tocar del camí que porta fins al Coll del Mosquit.  Es tracta d’una llosa gravada amb cassoletes, possiblement d’època neolítica o calcolítica. Aquestes inscultures foren identificades per Montserrat Mataró, Anna Maria Puig i Imma Ollich en unes prospeccions efectuades el juny de 2006 dins el projecte “Poblament medieval i ocupació del territori als contraforts nordoccidentals del Cap de Creus”, del departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona. Aquesta llosa, d’esquist, fa 2,40 per 1,50 metres, es troba planera a terra i presenta tres cassoletes i un regueró. No s’han localitzat materials arqueològics al voltant de la llosa que permetin inscriure cronològicament aquestes inscultures. Tot I així, es pot deduir que els gravats deuen de ser contemporanis als que apareixen en els menhirs i dòlmens de l’Albera, serra de Rodes i Cap de Creus, entre el neolític mitjà i el calcolític. L’estat de conservació de la llosa és bo, doncs conserva, íntegres, tots els elements que s’observaren en el moment de la seva descoberta.

20118 CASTELL DE SANT SALVADOR DE VERDERA  (904)
. Es menciona per primer cop el castell com a “castrum quod dicunt Verdaria Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GIP-6041 fins a Sant Pere de Rodes, on cal deixar el cotxe i seguir a peu pel corriol que surt del sud-oest del monestir uns 630 m. El castell es localitza al cim més alt de la Serra de Rodes, a 670 m d’alçada, a un paratge cobert per vegetació arbustiva baixa de bruc i garric. Es tracta d’una petita fortalesa d’època medieval. Se’n conserva una església, una construcció de planta rectangular que s’hi adossa i un conjunt de muralles que clouen el planell del castell, especialment a la banda de tramuntana i de llevant; al costat més meridional, el mateix cingle devia fer bàsicament de defensa natural. Mentre l’església és clarament romànica, les construccions militars sembla que foren edificades al final del segle XIII.  La superfície closa per les muralles és d’uns 1800 m2. En relació a les fortificacions, cal destacar una torre de planta rectangular situada a la façana de ponent de l’església, el llenç de muralles del nord-est amb set bestorres -tres de les quals són de planta semicircular-, la torre del portal d’entrada i una torre situada a l’angle sud-oest del conjunt castral. A l’angle nord-oest hi ha una bestorre rectangular i al seu costat el portal d’entrada, format per dos arcs de mig punt, composts de dovelles petites I separats per l’espai destinat al rastell. De les set bestorres de la façana septentrional, quatre són rectangulars o bé lleugerament trapezoïdals, i tres són semicirculars. Al llarg de tota aquesta façana, que s’ha conservat amb una alçada màxima de 10 m, hi ha un gran nombre d’espitlleres. El mur és fet de pedres de la zona (llicorella), poc treballades i lligades amb morter de calç. A l’exterior del recinte, pròxima a l’entrada principal, hi ha una cisterna de 7 m de llarg per 4 m d’ample, coberta amb una volta apuntada. A l’interior del recinte murat del castell, a la part més alta i a l’extrem meridional de la fortalesa, hi ha les ruïnes de l’església romànica de Sant Salvador de Verdera. És de planta basilical, de tres naus i capçades a llevant per tres absis semicirculars. Actualment, resten dempeus una bona part del frontis amb el pòrtic occidental, un fragment dels dos murs laterals i una petita resta de l’absidiola septentrional. Els murs laterals de l’església es conserven a un altura considerable.La capçalera és la part més destruïda de tot l’edifici i només es conserva el basament de l’absidiola septentrional en menys d’ 1 m d’alçada. L’aparell de l’església és de pedres petites i mitjanes rectangulars, en general allargades i treballades d’una forma molt poc acurada, planes i en sentit horitzontal. El seu estat de conservació és regular, degut a que les estructures visibles estan molt enrunades però es poden diferenciar les diferents zones del castell.

5691 CAMP DE FUTBOL (-27. Romà August. FINAL: 284. Romà Segle III)
El jaciment es troba a la finca que queda a l’oest del camp de futbol de Palau-sav. En un terreny de lleugera pendent vers el sud, cultivat amb oliveres, al costat del rec del Bac. Es tracta de la troballa en superficei de ceramica romana. Es documenta la presencia de material contructiu (teules), Ceramica comuna diversa i contenidors amforics de produccio italica. Actualment, la visita al lloc encara permet l’observació de material ceràmic antic en superfície. No s’ha documentat la presència d’estructures associades a aquests materials. Tampoc s’ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica que aportin noves dades. Per tant, amb la informació disponible és difícil fer una interpretació tipològica i funcional del jaciment. Pel que fa a la cronologia, a partir dels materials documentats, es pot situar entre els segles III i I aC grosso modo.  L’estat de conservació d’aquest jaciment és desconegut, doncs es tracta de troballes superficials.

8811 CAMPS DE CAN MASSOT: Paleolithic
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera que porta de Palau-saverdera a Castelló d’Empúries (GIV-6012) fins al punt quilomètric 1.4, on haurem de prendre un trencant a mà dreta per arribar a Can Massot, 100 metres més al sud-oest. Els camps de Can Massot són els que queden a la part nord del mas. Es tracta de la troballa superficial de material lític que podria associar-se al paleolític. És un jaciment inèdit que fou localitzat gràcies a la informació proporcionada per Narcís Soler i Masferrer l’any 1993. El material recuperat està format per indústria lítica tallada en roca local (nuclis d’esclats i algun útil sobre esclat o fragment). No s’ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica. Els autors de la troballa situen aquest jaciment en un moment del paleolític inferior, però amb les dades disponibles en l’actualitat i els materials recuperats, no es pot determinar la tipologia del jaciment ni precisar més la cronologia. L’estat de conservació del jaciment és desconegut ja que les notícies que  se’n tenen són de troballes superficials, sense que s’hi hagi realitzat cap intervenció arqueològica.

4504 CA N’ISACH: Bronze
Per accedir al jaciment cal entrar a la urbanització Mas Isaac. Es troba situat a l’extrem de ponent del segon carrer més elevat de la urbanització. Es tracta de la troballa superficial de ceràmica feta a mà del bronze final. L’any 1987, J. Tarrús, J. Chinchilla, S. Aliaga i O. Mercadal identificaren abundants restes de ceràmica feta a mà, Durant les obres d’urbanització de la zona. És un jaciment inèdit i no s’ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica. En el moment de la troballa la presència de ceràmica en superfície era abundant, però no s’ha documentat cap mena d’estructures ni retalls associats als materials. Per tant, es fa difícil fer-ne una interpretació tipològica I funcional del jaciment. Pels materials documentats es pot datar dins el bronze final.  L’estat de conservació del jaciment és desconegut, doncs es tracta de troballes superficials.  Es tracta d’un poblat neolític que ocupa una àrea de 1000 m2, que fou descobert per E. Carreras i M.D Piñero, membres de GESEART, l’any 1987, arrel de la obertura d’un carrer per la urbanització. Entre els anys 1987 i 1994 es van realitzar excavacions per part d’un equip dirigit per S. Aliaga, J. Chinchilla, O. Mercadal i J. Tarrús. Posteriorment, entre els anys 2001 i 2003, es va desenvolupar un projecte de consolidació, restauració i adequació del jaciment. Neolitic mitja inicial.

5679 INSCULTURES DE CA N’ISACH
Per accedir al jaciment cal prendre la carretera GI-610 entre Roses i Vilajuïga i trencar a la dreta a l’entrada de la urbanització de Mas Isaac. Cal anar fins al segon carrer més elevat. El jaciment se situa a l’extrem de ponent de la urbanització; en una zona de vegetació arbustiva molt espessa; a 200 metres del jaciment neolític de ca n’Isaach.  Es tracta d’un conjunt de blocs de gneis amb representacions de gravats, descoberts per J. Mateu i A. Palomo, l’any 1990. És un jaciment inèdit i no es coneix cap documentació gràfica ni calc dels gravats. Tampoc s’ha fet cap intervenció arqueològica ni se’n coneix cap descripció detallada. Segons els seus descobridors apareixen abundants cassoletes gravades a la pedra. Només es pot fer aproximació cronològica a partir de paral·lels morfològics, entre el neolític i el bronze, sense poder precisar més. Actualment la visita al lloc no permet observar aquests elements per l’espessa vegetació dominant o per la pèrdua d’aquests elements. Per tant, el seu estat de conservació és desconegut.

5678 ESTACIÓ DEL BRONZE DE CA N’ISACH
Es troba situat a l’extrem de ponent del segon carrer més elevat de la urbanització. Es tracta de la troballa superficial de ceràmica feta a mà del bronze final. L’any 1987, identificaren abundants restes de ceràmica feta a mà, durant les obres d’urbanització de la zona. És un jaciment inèdit i no s’ha realitzat mai captipus d’intervenció arqueològica. En el moment de la troballa la presència de ceràmica en superfície era abundant, però no s’ha documentat cap mena d’estructures ni retalls associats als materials. Per tant, es fa difícil fer-ne una interpretació tipològica i funcional del jaciment. Pels materials documentats es pot datar dins el bronze final.  L’estat de conservació del jaciment és desconegut, doncs es tracta de troballes superficials.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: